| Resumo: | Per poc que es coneguin l'època i les circumstàncies de la vida cultural del primer tros de segle XX, es diria que la vinculació amb el periodisme d'un aspirant a escriptor havia de ser quasi inevitable, almenys com a afer subsidiari. El cas de Carles Soldevila no fou, per tant, original en aquest sentit, el que sí que potser el fa un pèl més insòlit és que el seu primer contacte amb una redacció de diari no es va deure ni a una tria romàntica ni a imperatius econòmics, sinó a la intervenció directa del seu pare, que, en adonar-se de la flaca literària del noi, va enviar-lo de meritori a El Poble Català, "tot dient que només en la brega dels diaris s'aprenia a redactar amb desimboltura". Val a dir que l'afició literària també era compartida pel progenitor en qüestió. Carles M. Soldevila i Boixader solia aprofitar el lleure que li deixaven la notaria i els estudis sobre temes legals, per dedicar-se a l'activitat política, l'articulisme, la traducció i fins a la novel·la. Sigui com vulgui, i a pesar que la mesura paterna sembla que no pretenia pas encoratjar la professionalització literària del jove estudiant de Dret, el peculiar ingrés de Carles Soldevila a les files del periodisme no pot fer perdre de vista tres aspectes decisius i interconnectats: el component vocacional que per a l'autor sempre va tenir l'escriptura en qualsevol de les seves manifestacions, la nítida consciència d'ofici que va desenvolupar i el sistema de vasos comunicants que va establir entre l'observació "periodística" de la realitat i la ficció literària (i viceversa).
|
|---|
