Jugar : un deure sagrat. Activitat lúdica i trascendència
Si alguna obra és de citació gairebé obligatòria quan es parla del joc, és Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El llibre, publicat originàriament a Leiden el 1938, és la plasmació final de les reflexions dutes a terme per Huizinga des de 1903. Com fa notar el mateix autor, el seu object...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2009 |
| País: | España |
| Recursos: | Varias* (Consorci de Biblioteques Universitáries de Catalunya, Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya) |
| Repositorio: | Recercat. Dipósit de la Recerca de Catalunya |
| OAI Identifier: | oai:recercat.cat:20.500.14342/2107 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/20.500.14342/2107 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Huizinga, Johan Joc Filosofia 79 |
| Resumo: | Si alguna obra és de citació gairebé obligatòria quan es parla del joc, és Homo ludens, de Johan Huizinga (Huizinga, 2000). El llibre, publicat originàriament a Leiden el 1938, és la plasmació final de les reflexions dutes a terme per Huizinga des de 1903. Com fa notar el mateix autor, el seu objectiu és presentar el joc com un element omnipresent en la realitat. Tanmateix, sense compartir necessàriament la tesi del llibre (segons la qual no es pot afirmar que el joc sigui un element cultural sinó que ha d’afirmar-se que la cultura humana brolla tota ella del joc, és a dir, que la cultura mateixa ofereix el caràcter de joc i no que el joc sigui una manifestació cultural), el fet inqüestionable és que Huizinga escriu contínuament sobre les connexions entre jugar i accés a la transcendència. Aquesta correspondència serà el nostre fil conductor a fi d’establir alguns dels elements que intervenen en les complexes relacions entre autoconeixement i autotranscendència. |
|---|