Patrons d'associació de l'estructura tonal en català
Com és sabut, la realització dels contorns entonatius en seqüències curtes (o contextos de xoc accentual) desencadenen tota mena de processos de reorganització gestual per tal d'«adaptar» la corba melòdica a la manca d'espai. En aquest sentit, els treballs de Grønnum (1991) i de Ladd (1996...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Fecha de publicación: | 1999 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:2211 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/2211 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Entonació catalana Associació de tons Adaptació temporal de contorns Catalan intonation Tone association Pitch timing |
| Sumario: | Com és sabut, la realització dels contorns entonatius en seqüències curtes (o contextos de xoc accentual) desencadenen tota mena de processos de reorganització gestual per tal d'«adaptar» la corba melòdica a la manca d'espai. En aquest sentit, els treballs de Grønnum (1991) i de Ladd (1996) constaten l'existència de dues estratègies d'adaptació d'una estructura tonal complexa a monosíl·labs: la compressió (o realització completa de la forma subjacent del contorn) i el truncament (o elisió de la primera o l'última part d'aquest). Aquest article se centra en la descripció dels contorns entonatius anomenats «neutres» del català central (declaratiu, interrogatiu, imperatiu i exhortatiu) i examina en detall els processos d'adaptació temporal d'aquests patrons a enunciats amb poc material segmental (seqüències monosil·làbiques i seqüències que contenen només una síl·laba accentuada). El català presenta una tendència molt marcada al manteniment de la forma global del contorn, tendència que es manifesta en tots els contorns examinats llevat de la interrogació absoluta. L'article demostra com els casos aparents de «reorganització gestual» s'expliquen fàcilment mitjançant un procediment d'associació d'esquerra a dreta de les unitats tonals amb les posicions mètriques disponibles de l'enunciat. Aquest adopta una o altra forma fonètica segons el nombre de síl·labes fortes que conté. Així, en comparació amb d'altres models de representació als quals els cal postular la coexistència de dues formes entonatives, el model autosegmental (Pierrehumbert 1980) permet derivar de forma directa els patrons resultants en seqüències curtes. |
|---|