El mètode projectual en l’arquitectura moderna catalana: del mestre d’obres al GATCPAC
[cat] Aquest estudi planteja que l’arribada de la modernitat a l’arquitectura catalana va consistir principalment en un canvi metodològic en la manera de dissenyar. Per demostrar-ho examina la metodologia de disseny de l’habitatge plurifamiliar a Barcelona entre els anys 1875 i 1936 a partir dels ex...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2017 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/119444 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/119444 http://hdl.handle.net/10803/461183 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Arquitectura moderna Projectes (Arquitectura) Dibuix arquitectònic Història del disseny Modern architecture Designs (Architecture) Architectural drawing Design history |
| Sumario: | [cat] Aquest estudi planteja que l’arribada de la modernitat a l’arquitectura catalana va consistir principalment en un canvi metodològic en la manera de dissenyar. Per demostrar-ho examina la metodologia de disseny de l’habitatge plurifamiliar a Barcelona entre els anys 1875 i 1936 a partir dels expedients d’obra dels fons documentals particulars de vint-i-nou arquitectes. La transformació en la metodologia de disseny es dona principalment per quatre factors: l’arribada de la reproductibilitat tècnica dels plànols, la configuració del sistema de notació arquitectònica, la concepció de l’edifici com a sistema i, finalment, la consolidació del plànol i el projecte com a formats de referència. Aquests factors impliquen la transformació del mètode tipològic, el qual es caracteritza pel disseny fet entre l’estudi i l’obra, l’ús de models preestablerts per la tradició local i l’ús de l’oralitat com a eina principal de treball, en el mètode projectual, el qual es caracteritza pel disseny integral a l’estudi, el projecte com a horitzó de treball i l’ús del dibuix i el llenguatge visual com a eina heurística, analítica i comunicativa. Aquesta transformació metodològica implica el pas d’una cultura de l’arquitectura oral a una cultura de l’arquitectura dibuixada on el dibuix i el llenguatge visual assumeixen gradualment totes les facetes del disseny i no només contribueixen a definir la pròpia idea de disseny sinó que transformen radicalment la forma de pensar l’arquitectura pel que fa a dinàmiques cognitives, socials i econòmiques. Les noves dinàmiques es caracteritzaran per la jerarquització, l’anàlisi, la simplificació, la prefiguració, l’abstracció, la imposició individual, la professió liberal, la internacionalització, l’abstracció visual, la resolució de problemes, el finalisme i l’apriorisme. La transformació radical del mètode de disseny i la instauració del mètode projectual és una aportació genuïna de la modernitat en arquitectura que convida a definir i a jutjar sota nous paràmetres el llegat material i discursiu de l’arquitectura moderna. |
|---|