L'Espai teatral dels anys seixanta. Revolució i ritual en el Living Theatre, Peter Brook i Jerzy Grotowski
Als anys seixanta sorgeix un teatre profundament transgressor, que abandona els edificis convencionals a la recerca de llocs buits, pobres, flexibles. Rere aquesta actitud hi ha una crítica a la societat del moment, considerada elitista, alienadora i passiva. Gran part dels arguments que caracteritz...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2007 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) |
| Repositorio: | UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:upcommons.upc.edu:2117/93411 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2117/93411 https://dx.doi.org/10.5821/dissertation-2117-93411 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | ritual anys seixanta Jerzy Grotowski Peter Brook living theatre espai teatral Teatres -- Escenografia i decorats Teatre -- Europa -- S. XX Litúrgia i les arts Àrees temàtiques de la UPC::Arquitectura |
| Sumario: | Als anys seixanta sorgeix un teatre profundament transgressor, que abandona els edificis convencionals a la recerca de llocs buits, pobres, flexibles. Rere aquesta actitud hi ha una crítica a la societat del moment, considerada elitista, alienadora i passiva. Gran part dels arguments que caracteritzaven el teatre fins aleshores perden la seva validesa. El concepte d'espectacle és substituït pel de ritual; el d'espectador, pel de participant; el d'entreteniment, pel de compromís. El teatre s'immisceix en l'agitada vida política, social i espiritual d'una dècada revolucionària. Finalment, i amb mig segle de retard en relació amb les altres arts, el teatre agafa el relleu de les avantguardes teatrals i entra en la modernitat.<br/>L'estudi del recorregut artístic de Peter Brook, Jerzy Grotowski fundador del Teatre Laboratori i la parella Julian Beck i Judith Malina fundadors del Living Theatre ens permet analitzar l'intrincat context dels seixanta en països com França, Anglaterra, Itàlia o Polònia. Es tracta de directors revolucionaris i alhora interessats pel sagrat, creadors d'un teatre ritual que sacseja els espectadors i els demana una implicació autèntica.<br/>A la introducció de la tesi ens preguntem per la permanència del sagrat en el teatre dels seixanta. Resseguint la biografia dels nostres directors, hi descobrim un profund coneixement de les tradicions religioses i una voluntat d'adaptar els seus principis i les seves tècniques psicofísiques al teatre. El teatre es mostra així com un receptacle laic de rituals que pertanyien a les religions. En el desig de regenerar-lo, la gent del teatre reclama una litúrgia col·lectiva capaç d'apropar actors i espectadors en un acte total. Volent unir l'art i la vida, directors i actors s'aïllen en petites comunitats per experimentar unes relacions humanes vertaderes i inventar nous processos de creació.<br/>La primera part de la tesi, més panoràmica, situa el teatre dins els corrents de pensament i els moviments artístics de l'època. Mentre els antropòlegs i sociòlegs constaten un retorn de la festa i la ritualitat, els estudiants es revolten pels carrers de París. El Maig del 68 marca un abans i un després també en el teatre: abandonant les obres dramàtiques, el vestuari especial, les escenografies i fins i tot els edificis, el teatre surt al carrer, es desteatralitza i es revesteix de ritualitat. Aquest rebuig de les institucions i les convencions té paral·lelismes amb el land art, l'arte povera, els happenings o el body art, sintonitzant també amb els situacionistes, el guerrilla theatre o el street theatre.<br/>La segona part de la tesi incideix sobre la ritualitat del teatre dels seixanta i l'espai que se'n deriva. Analitzant el nou paper atorgat a l'actor, el director i el públic, hi descobrim un mateix procés de despullament, de renúncia a les tècniques apreses i eliminació dels obstacles personals. El teatre respon així a una via negativa que cerca la seva purificació i un retorn a l'essencialitat. Les mediacions escèniques, massa mundanes, esdevenen obstacles a la trobada viva entre actors i espectadors. Ara importa l'element humà, el sacrifici de l'actor que regenera tota la comunitat, el ritual que aplega i connecta amb un passat compartit. El teatre es converteix en una realitat molt més corporal, cinètica, dependent de l'actor.<br/>L'espai d'aquest teatre passa a definir-se a partir dels moviments, les dinàmiques i les relacions que s'estableixen en escena. No depèn ja exclusivament de l'arquitectura ni de l'escenografia, sinó fonamentalment d'un ordre humà on compten les distàncies, les orientacions, les fronteres, la configuració i disposició de tots els participants. En certa manera, es tracta d'un espai sagrat que cal descobrir i potenciar. Un espai ritual, consagrat en cada actuació. Un espai real, que no preten simular res. Un espai simbòlic, que recupera les formes geomètriques primordials. Un espai unitari, sense barreres de cap tipus. Un espai buit, expectant, disponible. |
|---|