L'esquerra marxista radical a la transició (1967-1980)
[cat] L’esquerra marxista radical va ser una opció política que es configurà a l’alça durant la dècada dels seixanta i que es perllongà al llarg dels setanta per oferir un programa revolucionari als treballadors creient en la imminència d’una revolució proletària que instauraria el socialisme, d’una...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2014 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/178480 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/178480 http://hdl.handle.net/10803/671882 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Transició democràtica espanyola, 1975-1982 Marxisme Partits comunistes Esquerra (Ciències polítiques) Espanya Spanish transition to democracy, 1975-1982 Marxism Communist parties Left (Political science) Spain |
| Sumario: | [cat] L’esquerra marxista radical va ser una opció política que es configurà a l’alça durant la dècada dels seixanta i que es perllongà al llarg dels setanta per oferir un programa revolucionari als treballadors creient en la imminència d’una revolució proletària que instauraria el socialisme, d’una banda, i per la incapacitat de les forces polítiques existents per impulsar-la, d’altre banda. Aquesta tesi doctoral detalla els orígens de l’esquerra revolucionària, l’evolució ideològica de les sis organitzacions estudiades (PTE, OCE[BR], AC, LCR, OEC i MC), la seva actuació durant els principals esdeveniments de la Transició i finalment com cadascuna de les organitzacions encarà el nou context democràtic. El conglomerat format per l’arxipèlag de l’esquerra revolucionària forma un conjunt que, tot i les seves diferències, presenta trets comuns que ens permeten l’anàlisi com un col·lectiu amb identitat pròpia. Lluny de cercar els punts en comú i establir el comunisme com a element de cohesió, va ser precisament aquest qui actuà com a cavall de batalla i d’element de disgregació entre les formacions del marxisme radical. Com es detalla en el cos del treball van ser el sectarisme i el dogmatisme els dos factors principals que van impossibilitar l’entesa entre l’esquerra marxista radical tot impedint una possible unitat orgànica. Les eleccions van demostrar que l’electorat comunista català era insubornable amb el seu compromís favorable al PSUC, i aquest partit totalment imbatible a l’espai comunista a nivell municipal i estatal. Electoralment totes les experiències de l’esquerra revolucionària van resultar un fracàs en no aconseguir guanyar la confiança de la població. Per tant, la seva importància no es pot copsar a través de la participació en les diferents cites electorals sinó que s’ha de cercar en dinàmiques de llarg recorregut i en esquemes que van permeabilitzar a la cultura d’esquerres. Ja durant la dictadura participà de manera activa en l’erosió del règim franquista impossibilitant la seva continuïtat a mig i llarg termini. També actuà com a punta de llança en defensa de col·lectius discriminats i minoritaris i mostrant una sensibilitat especial cap a les reivindicacions en defensa del territori i el medi ambient. L’esquerra revolucionària exigí amb més vehemència que ningú qüestions com els drets dels homosexuals i transsexuals, les polítiques per la no discriminació de gènere, els drets dels presos socials o bé la projecció de polítiques públiques respectuoses amb la natura. També ho va ser a l’hora de projectar la democràcia amb propostes pioneres, transgressores i innovadores. I sobretot el principal llegat de l’esquerra revolucionària ha consistit en formar un capital humà impregnat de valors en defensa de la llibertat, la igualtat i la justícia social que des de càrrecs de responsabilitat a l’actual democràcia en ocasions han dirigit la mirada cap a les classes subalternes. |
|---|