La Humanització de la Història Escolar. Conceptualització, limitacions i possibilitats per al professorat
Aquesta tesi és una recerca en l’àmbit de la didàctica de les ciències socials. Ubicada en la pedagogia crítica i en els plantejaments decolonials, desenvolupa el concepte i les implicacions de la humanització del coneixement social escolar i, de manera més específica, els continguts històrics de l’...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2022 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/675233 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/675233 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Didàctica de les ciències socials Didáctica de las ciencias sociales Social studies education Ensenyament de la història Enseñanza de la historia History education Pedagogia humanitzadora Pedagogía humanizadora Humanizing pedagogy Ciències Socials 3 |
| Sumario: | Aquesta tesi és una recerca en l’àmbit de la didàctica de les ciències socials. Ubicada en la pedagogia crítica i en els plantejaments decolonials, desenvolupa el concepte i les implicacions de la humanització del coneixement social escolar i, de manera més específica, els continguts històrics de l’Educació Secundària Obligatòria. El coneixement és producte i agent de relacions de poder. Tant les relacions com el coneixement poden ser reproductors d’opressions, però també emancipadors i transformadors. Tradicionalment, la història escolar ha estat al servei dels interessos de l’estat-nació i les seves classes dominants, amb la reproducció d’un relat geopolític lineal, eurocèntric, androcèntric, protagonitzat per sectors socials concrets, exclusius i excloents i que consoliden els poders del patriarcat, el colonialisme i el capitalisme. Una història escolar deshumanitzada en tant que la humanitat no n’és objecte ni subjecte, que reprodueix i legitima opressions a través de la significació de les experiències d’unes persones i la invisibilització d’unes altres, i que no permet connectar amb la vida i l’experiència. Això perpetua desigualtats en comptes de combatre-les; dóna una imatge parcial de les realitats socials i humanes i no permet entendre-les en la seva complexitat; no respon als avenços de les diferents ciències socials, tampoc la històrica; i que no respon a les necessitats de l’alumnat a l’hora de significar-se, de significar la pròpia vida, de reconèixer-se en la humanitat o de trobar models que els permetin projectar nous futurs possibles. Des de la pedagogia humanitzadora es posa èmfasi en les relacions i dinàmiques educatives, però també en uns continguts emancipadors i subversius. A partir de la revisió de la recerca historiogràfica i en didàctica de les ciències socials, es desenvolupa la proposta d’humanitzar els continguts de la història escolar a partir de la reflexió sobre les presències, la condició humana i el protagonisme agèntic. Les possibilitats del professorat, en actiu i en formació, que ha participat a la recerca de prendre decisions curriculars orientades a humanitzar les classes de ciències socials d’ESO estan condicionades per la manca de temps i la sobrecàrrega de feina, la relació amb altres docents del claustre, la formació, la disposició de recursos, la pròpia identitat, i el compromís vers l’alumnat, la realitat social i el coneixement científic. Sembla que no hi ha una relació directa entre la humanització dels continguts i la humanització de la cultura escolar i les metodologies, i que la transformació de continguts té sobretot a veure amb els compromisos amb la realitat social i el coneixement científic. La interpretació que es fa sobre el grau de llibertat dels docents respecte el marc curricular condiciona les possibiliats d’humanitzar els continguts. El marc curricular català actual proposa un coneixement històric lineal, eurocèntric, androcèntric i bàsicament geopolític, i presenta una desactualització historiogràfica remarcable durant les últimes dèciades, precisament un període en què el coneixement històric s’ha humanitzat. Les incoherències internes del document limiten les possibilitats d’humanitzar-ne els continguts, en tant que bona part de les facilitats que es proposen en els plantejaments competencials no es desenvolupen en el desplegament temàtic ni els criteris d’avaluació. Les opcions de crear propostes concretes que facilitin la humanització dels continguts històrics pot desenvolupar-se a diferents nivells de transformació respecte aquest marc curricular. Aquestes haurien de problematitzar el coneixement i orientar-se a la justícia social; emfatitzar la presència, la condició i el protagonisme de les persones en el coneixement històric, a partir de permetre la polifonia i la multiperspectiva, les relacions micro-macro, les abstraccions transnacionals i transtermporals, els vincles amb situacions significatives del present a partir d’experiències de vida, de l’abandó de la linealitat geopolítica i nacional, i de la centralitatzació de la vida. |
|---|