Els Jocs Florals en la literatura catalana contemporània
El 1859, el mateix estímul que impulsa l’ambició del pla de l’Eixample barceloní de l’urbanista Cerdà serveix per a la «restauració» dels Jocs Florals de Barcelona, un seu complement simbòlic que, ben calculadament, feia memòria dels poderosos arguments de legitimitat històrica que els catalans de m...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2013 |
| País: | España |
| Institución: | Varias* (Consorci de Biblioteques Universitáries de Catalunya, Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya) |
| Repositorio: | Recercat. Dipósit de la Recerca de Catalunya |
| OAI Identifier: | oai:recercat.cat:10459.1/69047 |
| Acceso en línea: | https://doi.org/10.2436/20.1000.01.93 http://hdl.handle.net/10459.1/69047 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Jocs Florals Barcelona Romanticisme Gothic revival Literatura catalana |
| Sumario: | El 1859, el mateix estímul que impulsa l’ambició del pla de l’Eixample barceloní de l’urbanista Cerdà serveix per a la «restauració» dels Jocs Florals de Barcelona, un seu complement simbòlic que, ben calculadament, feia memòria dels poderosos arguments de legitimitat històrica que els catalans de mitjan segle xix podien esgrimir per als seus afanys presents. Sota l’autoritat del gothic revival romàntic, els Jocs eren, de fet, en el punt de 1859, un capítol estel·lar i sumptuós de l’operació anomenada «renaixença» pels seus mateixos protagonistes, la diversa operació comunicativa amb què les elits del moment proposaven de projectar-se i d’imposar-se en el pla simbòlic. A partir d’aleshores, el Jocs Florals, més enllà del certamen literari que són en primera instància, polaritzaren la intensa activitat simbòlica, monumentalitzadora i cívica que acabarà configurant el codi compartit de la cultura del catalanisme. Alhora, en vindicar el valor simbòlic i patrimonial de la llengua catalana, obriren un espai per als usos literaris cultes que, successivament eixamplat, fou el germen del sistema literari català contemporani. Això amb independència que la norma literària que els Jocs promovien entrés aviat en crisi i que, per tant, poguessin ser severament desautoritzats. Es van mantenir indemnes, però, com a plataforma cívica i com a instrument d’agitació i propaganda, com ho prova la seva profusa rèplica arreu del territori catalanoparlant i la seva infiltració en els usos festius populars. O també, ja en el segle xx, prohibits pel règim del general Franco, la seva militant itinerància per Europa i Amèrica. |
|---|