Communitas: análisis comparativo de modelos habitacionales para refugiados
Aquesta investigació analitza la interrelació entre polítiques migratòries, teixit urbà i arquitectura en els assentaments de refugiats a Europa, amb l’objectiu d’evidenciar com la seva configuració espacial incideix en processos d’integració o exclusió social. Lluny de ser meres solucions tècniques...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis de maestría |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) |
| Repositorio: | UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC |
| Idioma: | español |
| OAI Identifier: | oai:upcommons.upc.edu:2117/449288 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2117/449288 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | City planning -- Social aspects -- Europe Refugee camps -- Europe Refugees -- Dwellings -- Europe Centros para refugiados Europa Communitas Integración y exclusión urbana Unidades habitacionales Urbanisme -- Aspectes socials -- Europa Camps de refugiats -- Europa Refugiats -- Habitatges -- Europa Àrees temàtiques de la UPC::Arquitectura::Aspectes socials Àrees temàtiques de la UPC::Urbanisme::Aspectes socials |
| Sumario: | Aquesta investigació analitza la interrelació entre polítiques migratòries, teixit urbà i arquitectura en els assentaments de refugiats a Europa, amb l’objectiu d’evidenciar com la seva configuració espacial incideix en processos d’integració o exclusió social. Lluny de ser meres solucions tècniques, els assentaments reflecteixen decisions polítiques que produeixen territoris d’excepció: espais perifèrics, rígids i precaris que reforcen la segregació i la marginalització. Davant d’això, experiències amb models arquitectònics flexibles, sostenibles i articulats amb la ciutat mostren el potencial de generar inclusió i vincles significatius amb la població local. L’anàlisi se centra en tres contextos contrastants: França, on la gestió de Calais revela tensions entre una acció estatal insuficient i la tasca d’organitzacions comunitàries; Alemanya, el model federal descentrat de la qual ofereix majors mecanismes de gestió encara que persisteixen barreres d’accés a la residència plena; i Grècia, on la política de Hotspots produeix aïllament i control, en contrast amb iniciatives autogestionades com Prosfygiká, que despleguen pràctiques de solidaritat i integració des de l’àmbit comunitari. Els resultats posen en evidència que l’arquitectura i l’urbanisme no són neutrals: són instruments que poden perpetuar lògiques d’exclusió o obrir possibilitats de reconstrucció social. Reconèixer els refugiats com a Communitas permet comprendre’ls com a agents actius en la construcció de comunitat, qüestionant enfocaments paternalistes. En aquest sentit, repensar els assentaments no com a enclavaments de contenció, sinó com a espais integrats al teixit urbà, constitueix un pas imprescindible per avançar cap a societats europees més justes, inclusives i resilients. |
|---|