El poder de la cifra: El desamblaje de la infancia en las políticas públicas de protección de vulneraciones en Chile
En les darreres dècades, Xile ha implementat tres esquemes principals per abordar la protecció dels drets de nens, nenes i adolescents, evidenciant transicions a les lògiques de govern i gestió de la infància vulnerada. El primer esquema, desenvolupat el 1979 durant la dictadura cívico-militar, es v...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/694132 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/694132 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Governamentalitat Governmentality Gubernamentalidad Infància Childhood Infancia Polítiques públiques Public policies Políticas públicas Ciències Socials 36 |
| Sumario: | En les darreres dècades, Xile ha implementat tres esquemes principals per abordar la protecció dels drets de nens, nenes i adolescents, evidenciant transicions a les lògiques de govern i gestió de la infància vulnerada. El primer esquema, desenvolupat el 1979 durant la dictadura cívico-militar, es va centrar en la tercerització de serveis i la internació en centres de protecció a través del Servei Nacional de Menors (SENAME), prioritzant respostes immediates a problemàtiques com el maltractament i l'abandonament . El 1990, després de la transició a la democràcia i la ratificació de la Convenció sobre els Drets de l'Infant, es van fer ajustaments cap a un model de protecció integral, encara que amb la persistència d'estructures heretades del període dictatorial i un èmfasi en l'eficiència administrativa. El 2021, la creació del Servei de Protecció Especialitzada a la Infància i Adolescència (SPENA) va marcar un intent de reforma, incorporant modalitats d'atenció diürna, estàndards de qualitat i enfocaments orientats a la restitució de drets. No obstant això, persisteixen desafiaments en la implementació i la coordinació entre actors públics i privats. Aquestes polítiques reflecteixen un trànsit des d'una lògica disciplinària, caracteritzada per la tancada i la normalització institucional (Foucault, 1982), cap a una lògica postdisciplinària pròpia de la societat de control, definida per estratègies fragmentades i adaptatives (Deleuze, 1990). En aquest marc, els desassemblatges i assemblatges (Raunig, 2023) es converteixen en processos clau que reconfiguren les pràctiques governamentals segons els contextos sociopolítics i econòmics. La investigació plantejada analitza aquestes dinàmiques des dels estudis de governamentalitat (Foucault, 2006; Rose, 1999), utilitzant un enfocament metodològic basat en Energici (2016). Aquest enfocament s'articula al voltant de dos eixos: els processos de subjectivació, que exploren com les polítiques modelen subjectivitats específiques, i els mecanismes de regulació poblacional, que gestionen la infància com a categoria vulnerable. El corpus d'anàlisi inclou 144 documents estatals, emesos entre el 1974 i el 2024, com ara lleis, decrets, missatges presidencials i orientacions tècniques relacionades amb la protecció infantil. Aquesta investigació conclou que les polítiques contemporànies de protecció a la infància a Xile no consideren la subjectivitat com un pla d'acció ni com una lògica de govern, cosa que evidencia un enfocament que prioritza la gestió de la xifra per sobre de l'atenció a les dinàmiques individuals dels subjectes. I si bé durant aquests cinquanta anys l'Estat ha desenvolupat noves categories i maneres de gestionar escenaris complexos de protecció a les infàncies, la concepció dels “nens en perill”, característica del discurs protector del segle XIX, no ha estat superada. Una troballa destacada és la configuració dividual de la infància, on els subjectes són fragmentats i gestionats a través de mètriques de rendiment. En aquest context, els assemblatges contemporanis operen com a mecanismes que articulen dimensions prèviament desconnectades, com ara la restitució de drets i els indicadors familiars. Usant el concepte de desamblatge, proposat per Raunig (2023), aquesta lògica reflecteix una racionalitat política que no sols busca cohesió tècnica, sinó també la legitimació del control estatal sobre la infància i el seu entorn. Aquest treball adverteix que aquestes pràctiques enforteixen un model on les dades s'erigeixen com la principal raó d'Estat al govern de la infància vulnerada. És a dir, transitar aquesta nova etapa de vigilància especialitzada ha implicat la construcció d'indicadors que justifiquen les intervencions a la infància en base a mètriques de rendiment. En aquest trànsit, la infantesa ha esdevingut un dividuum, és a dir, un tipus de subjecte fragmentat i desposseït de la seva individualitat, i que adquireix rellevància només gràcies al poder de la xifra. |
|---|