Reptes en pràctiques tradicionals dins d&apos
[CA] En l'àmbit de la pilota valenciana s'assisteix a un escenari en què la gestió de la pràctica obeeix a interessos particulars i no a l'expressió d'un conflicte o a la denúncia de la desigualtat. La classe hegemònica valenciana ha fet una política institucional...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | capítulo de libro |
| Fecha de publicación: | 2019 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Politècnica de València (UPV) |
| Repositorio: | RiuNet. Repositorio Institucional de la Universitat Politécnica de Valéncia |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:riunet.upv.es:10251/131829 |
| Acceso en línea: | https://riunet.upv.es/handle/10251/131829 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Educación Democracia radical Prácticas artísticas Estética Política |
| Sumario: | [CA] En l'àmbit de la pilota valenciana s'assisteix a un escenari en què la gestió de la pràctica obeeix a interessos particulars i no a l'expressió d'un conflicte o a la denúncia de la desigualtat. La classe hegemònica valenciana ha fet una política institucional en què s'ha apropiat de les emocions i els afectes. A través d'una pràctica tradicional ha articulat un discurs que dota als valencians d'història i identitat. La pilota en el trinquet tradicional és, de fet, una pràctica cultural que encarna una resistència al canvi cultural. Aliè a les revolucions burgeses és una pràctica subalterna contrahegemònica que tensiona el debat institucional sobre la pràctica sense voler erigir-se com una institució a l'ús. Ultra això, roman com una pràctica en què la vessant tradicional, cultural i local preval per damunt de l'esportivització completa. Si el neolliberalisme ha trobat en l'esport l'escenari perfecte per plasmar el seu poder hegemònic, les institucions públiques valencianes han cercat un consens a fi d'esportificar aquest joc arrossegat en la lluita per adaptar-s'hi o morir, per mirar el present i afrontar el futur, és a dir, han intentat sotmetre la pràctica a una domesticació segons els canons esportius. D'aquesta manera es tempta la capacitat de renunciar a allò que fa aquesta pràctica diferent. S'ha entès el paradigma globalitzador com una relació de poder simètrica en una escala micro local-macro global i no s'ha considerat que la relació pot ser asimètrica i que, per tant, podria contemplar un canvi polèmic i conflictiu en què sentiments i emocions formen part d'aquesta política, si més no, tenint en compte que el desencant ha emergit entren els agents que configuren la pràctica arran d'aquestes decisions i que els conats de rebel·lia i inconformisme han estat eliminats quan els agents han intentat empoderar el canvi. La fraternitat i l'empatia amb els poder fàctics han estat els sentiments naturalitzats de manera que no s'atisbe cap element conflictiu i qüestionable a fi d'evitar incomodar i fer resorgir el conflicte. S'ha optat per amagar-ne d'altres com la resignació. Així, en un col·lectiu que, històricament, ha estat estigmatitzat per la ideologia hegemònica hi ha una desafecció cap a les institucions democràtiques valencianes que són vistes com alienes i contraproduents. |
|---|