La formació d'una classe capitalista en el vuit-cents català: Ascens, mutació i crisi: l'exemple dels Nadal
L’acumulació de capital a Catalunya va jugar un paper imprescindible per poder finançar els canvis de sistema econòmic durant el segle XIX, com a qualsevol altre procés d’industrialització. Aquesta acumulació es composa de diversos factors, un dels quals té per unitat de mesura els diners i una de l...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2024 |
| País: | España |
| Recursos: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/692895 |
| Acesso em linha: | http://hdl.handle.net/10803/692895 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Capitalisme Captalism Capitalismo Ciències Socials 94 |
| Resumo: | L’acumulació de capital a Catalunya va jugar un paper imprescindible per poder finançar els canvis de sistema econòmic durant el segle XIX, com a qualsevol altre procés d’industrialització. Aquesta acumulació es composa de diversos factors, un dels quals té per unitat de mesura els diners i una de les vies per estimar-lo és calcular la xifra d’inversió total en tots els sectors. Aquesta xifra s’ha calculat al llarg del segle XX amb metodologies diverses i se n’han presentat algunes dades en la introducció d’aquest treball. En una de les darreres estimacions, Pere Pascual va calcular que el 35% del total de 579,9 milions de pessetes van anar a la inversió en la construcció de la xarxa ferroviària de Catalunya. El ferrocarril, per tant, era camp de joc de primer ordre en la captació de capitals, i alguns homes van jugar un paper especial, per ser-ne promotors, directius o grans accionistes. De la majoria d’ells es van trobar dades econòmiques en inventaris, registres d’hipoteques, plets entre comerciants i altres documents públics, que ja permetien tenir una idea de com operaven, com movien els diners i, sobretot, com els havien acumulat. Quedava per definir exactament què era una casa de comerç, perquè n’hi havia tantes i tan diverses a la Catalunya del dinou i perquè no seguien un patró únic. Amb els documents originals trobats, de comptabilitats completes de dues cases de comerç, complementada amb protocols notarials i dades procedents de plets entre comerciants, s'ha pogut comprovar que la casa de comerç no era un establiment tipificat, sinó que seria l’evolució de la «botiga» de què ens parlava Pierre Vilar: un artefacte formal que els permetia allotjar els negocis que emprenien, fossin de comerç interior, exterior, de navegació, d’intermediació financera, de crèdits entre societats o entre particulars, etc. En alguns casos feien una mica de tot, en funció del quin fos l’àmbit d’especialització dels socis. Que les anomenessin cases de comerç ja ens explica que aquesta activitat, la comercial, era la que arrossegava la resta: l’intercanvi de mercaderies i de numerari creixia, s’alimentaven un a l’altre i permetia l’acumulació de capital. Els homes i les cases de comerç estudiats no eren els mateixos que van iniciar l’etapa de creixement del segle XVIII i que ens havia llistat Pierre Vilar, però no ens va sorprendre perquè el mateix Jaume Vicens ja ens havia avisat que els prohoms que ell trobava en els documents del XIX no eren els mateixos que els del XVIII. La forma d’operar ja l’havien plantejat tots els grans noms de la historiografia econòmica de Catalunya; hi havia un cercle virtuós de generació d’excedent agrícola per exportació que permet la importació d’inputs industrials i noves tecnologies en agricultura, indústria tèxtil i transport. Tot plegat generava la creació de valor afegit amb transformació del sistema econòmic amb productivitats altes gràcies al canvi tecnològic. L'activitat comercial i l'acumulació de capital es disparen el 1830 i creixen gairebé ininterrompudament fins el 1866 quan esclati la fam del cotó, fent paleses algunes contradiccions d'aquest creixement. Com en totes les bombolles, el conflicte americà serà només el detonant d'una gran crisi financera a Catalunya, la causa profunda és que alguns negocis o expectatives estan sobrevalorats, alguns no tenen solidesa financera i la crisi les posarà en evidència. Cal posar el marcador a zero, fer net d’allò que no ha funcionat i continuaran endavant. La majoria dels nostres homes acaben la seva vida professional precisament aquests anys o ja no són vius a 1866. Però la industrialització catalana ja està en marxa i altres homes els agafaran el relleu per seguir amb el model de creixement capitalista de Catalunya. |
|---|