Recambio protésico en dos tiempos tras una infección periprotésica crónica de rodilla
Introducció: La pròtesi primària de genoll per al tractament de la osteoartritis és un procediment cada vegada més freqüent degut a l'envelliment poblacional. Tot i així, no està exempta de complicacions, sent la infecció periprotèsica una de les més temudes, per la pèrdua de qualitat de vida q...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Recursos: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | español |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:321485 |
| Acesso em linha: | https://ddd.uab.cat/record/321485 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Infecció periprotèsica Periprosthetic joint infection Infección periprotésica Pròtesi de genoll Knee arthroplasty Artroplastia de rodilla Recanvi en dos temps Two-stage exchange Recambio en dos tiempos Ciències de la Salut |
| Resumo: | Introducció: La pròtesi primària de genoll per al tractament de la osteoartritis és un procediment cada vegada més freqüent degut a l'envelliment poblacional. Tot i així, no està exempta de complicacions, sent la infecció periprotèsica una de les més temudes, per la pèrdua de qualitat de vida que suposa per al pacient, així com també perquè el seu tractament suposa un repte per al cirurgià tractant. El tractament més estès per a la infecció periprotèsica crònica, considerat com a gold-standard, és el recanvi protèsic en dos temps. No obstant això, encara no existeix un protocol estandarditzat per portar a terme aquest procediment. Justificació científica: Aquesta tesi doctoral pretén aprofundir en dos aspectes poc estudiats del protocol de recanvi en dos temps, l'abordatge quirúrgic i el tipus de pròtesi utilitzada per a la reimplantació. Ambdós aspectes poden influir en la qualitat del desbridament quirúrgic, considerat com la pedra angular del tractament de qualssevol infecció periprotèsica, i, en conseqüència, en el control final de la infecció. Els resultats obtinguts durant la realització d'aquest treball podrien contribuir a la modificació i milloria dels nostres protocols quirúrgics en la pràctica clínica habitual. Hipòtesi i objectius: La hipòtesi d'aquesta tesi doctoral és que un protocol basat en l'abordatge mitjançant osteotomia de la tuberositat tibial anterior (TTA) associat a l'ús d'una pròtesi de bisagra rotacional modular cimentada (PBRMC) en la reimplantació aportaria unes taxes de control de la infecció comparables a la literatura publicada prèviament sense augmentar les complicacions. L'objectiu principal és, doncs, el d'analitzar la influència de l'abordatge quirúrgic mitjançant osteotomia de la TTA i l'ús d'una PBRMC com a implant final sobre la taxa de control de la infecció. Disseny de l'estudi: Per donar resposta a aquesta hipòtesi es va dissenyar una tesi basada en la realització de dos treballs, ambdós observacionals, de caràcter retrospectiu i unicèntrics. El primer estudia la influència d'un abordatge mitjançant osteotomia de la TTA durant el protocol de recanvi en dos temps, analitzant la influència que aquest abordatge podria tenir en quant al control final de la infecció, i comparant-lo amb l'abordatge parapatel·lar medial ampliat. El segon treball analitza la influència de l'ús d'un tipus específic de PBRMC com a implant final en la taxa de control de la infecció, estudiant també la supervivència i taxa de complicacions d'aquesta pròtesi utilitzada en context sèptic. Resultats: La taxa de control de la infecció va ser similar en els dos treballs, del 90.4% en el primer i del 87.2% en el segon. Es va detectar que un abordatge basat en la osteotomia de la TTA durant el segon temps s'associa a un major control de la infecció (p=0.034), i que l'ús d'aquest abordatge durant el protocol de recanvi en dos temps sembla relacionar-se amb una taxa de control de la infecció més alta quan es compara amb casos abordats únicament amb un abordatge parapatel·lar medial ampliat (p=0.28). En quant a l'ús d'una PBRMC com a implant final, la supervivència de la pròtesi va ser del 92.3%, sense detectar-se cap cas d'afluixament asèptic. Conclusions: L'ús de l'abordatge mitjançant osteotomia de la TTA (repetida o aïllada) juntament amb la implantació final d'una PBRMC, en un protocol de recanvi en dos temps, s'associa a altes taxes de control de la infecció amb una ratio de complicacions baixa, així com també a una alta taxa de supervivència de l'implant a curt-mig plaç. |
|---|