La no-univocitat de la substància com a metafísica de la causació
El §§ 51 -52 de la primera part deLs Principia Philosophiae són el lloc on Descartes tematitza més explícitament les dificultats inherents a la conceptualització del finit i l'infinit Sota una noció comuna. Atesa la contraposició que des de 1630 s'ha establert entre aquestes dues regions,...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 1996 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/53135 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/53135 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Metafísica Analogia Metaphysics Analogy (Linguistics) |
| Sumario: | El §§ 51 -52 de la primera part deLs Principia Philosophiae són el lloc on Descartes tematitza més explícitament les dificultats inherents a la conceptualització del finit i l'infinit Sota una noció comuna. Atesa la contraposició que des de 1630 s'ha establert entre aquestes dues regions, de la possibilitat d'una tal noció « comuna » depèn en gran part que la metafísica cartesiana pugui llegir-se com un a « única >> disciplina que aplega dues entitats essencialment diferenciades, o bé que la distancia ontològica entre el finit i l'infinit constitueixi un abisme tal que impedeixi qualsevol me na de«continuitat discursiva» . És palès que una defensa radical d 'aquesta darrera interpretació convertiría la ben trabada meditació de 1641 en mera equivocitat nominal i, per tant, en simple retò rica inconsistent; cosa del tot insostenible si tenim present tant el llarg procés de gestació de la seva metafísica, com la constant preocupació cartesiana per trobar un a forma expositiva persuasivament eficaç. |
|---|