Caracterización neurocognitiva y estructural cerebral en sujetos con Diabetes Mellitus tipo 1: Diferencias según percepción a la hipoglicemia
Les persones amb diabetis mellitus tipus 1 (DM1) tenen més risc de desenvolupar deteriorament cognitiu (DC) que la població general. A l’etiopatogènia d’aquest DC hi participarien diferents factors, en què s’ha proposat la hipoglicèmia greu (HG). Diversos estudis han demostrat que els subjectes amb...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2022 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/675814 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/675814 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Diabetis Diabetes Hipoglicemia Hypoglycaemia Ciències de la Salut 00 |
| Sumario: | Les persones amb diabetis mellitus tipus 1 (DM1) tenen més risc de desenvolupar deteriorament cognitiu (DC) que la població general. A l’etiopatogènia d’aquest DC hi participarien diferents factors, en què s’ha proposat la hipoglicèmia greu (HG). Diversos estudis han demostrat que els subjectes amb episodis recurrents de HG presenten menor volum de substància grisa en determinades àrees cerebrals i pitjor rendiment en algunes proves neurocognitives. Tanmateix, fins ara no s’ha establert clarament el rol de la HG en el desenvolupament de DC en aquest grup de pacients. El principal factor de risc de la HG és la percepció alterada a la hipoglicèmia (IAH), que afecta aproximadament un quart de la població amb DM1. Històricament s’ha proposat que els episodis recurrents de HG provocarien una alteració en la resposta hormonal de contraregulació i en el valor de glicèmia en què el pacient percep els símptomes d’hipoglicèmia. Si bé sembla irrefutable que hi ha un cercle viciós entre episodis recurrents de HG i IAH, hi ha dades que suggereixen que hi ha altres factors implicats en la patogènia de la IAH encara que no estan clarament establerts. Un d’aquests arguments és que la IAH no afecta uniformement tots els subjectes amb DM1 i HG i, per altra banda, s’han descrit diferències en la redistribució de flux sanguini en àrees cerebrals específiques durant un episodi d’hipoglicèmia entre subjectes amb IAH i aquells que les perceben bé (NAH). L’objectiu dels articles presentats en aquesta tesi va ser determinar si els subjectes amb DM1 i IAH presenten diferències a nivell cerebral en comparació dels NAH, basant-nos en la hipòtesi que hi ha un factor determinant a nivell cerebral que explica que alguns subjectes amb DM1 desenvolupin IAH i altres no. Per això, realitzem una extensa caracterització cerebral mitjançant una avaluació neurocognitiva que va incloure una bateria neuropsicològica i una prova electrofisiològica, a més de realitzar una anàlisi estructural a través de RMN cerebral. Els resultats exposats evidencien que els subjectes IAH tenen un volum cerebral menor en àrees frontals i parietals, especialment en zones que participen en la presa de decisions i integració de la informació, sumat a una menor capacitat d’atenció i detecció d’un estímul nou En resum, aquesta tesi mostra que el cervell d’un subjecte amb DM1 IAH és diferent del cervell d’un individu DM1 NAH a nivell estructural i funcional. No obstant això, per la metodologia dels estudis no podem determinar una causalitat entre les troballes descrites i el desenvolupament de la IAH, ni tampoc descartar el rol que hi té la HG, ja que els subjectes amb IAH han tingut més exposició a episodis recurrents de HG que els NAH. Encara queda un llarg camí per recórrer, però les dades aportades per aquesta tesi poden servir com a base de treballs de recerca futurs que permetin aclarir els mecanismes fisiopatogènics de la IAH i potser en un futur desenvolupar un mètode d’avaluació precoç, que previngui l’exposició reiterada a la HG i el conseqüent dany cerebral associat. |
|---|