L’escenografia simbolista d’Adrià Gual
[cat] L’escenografia d’Adrià Gual es comença a desenvolupar en el marc dominant d’un plantejament tradicional vuitcentista de pretensions il·lusionistes i solucions il·lustratives. Es tracta d’uns decorats pintats marcats per un fort eclecticisme entre els estils de la pintura de cavallet del postro...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2008 |
| País: | España |
| Institución: | Universidad de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de la UB |
| OAI Identifier: | oai:diposit.ub.edu:2445/122167 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/122167 http://hdl.handle.net/10803/525836 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Gual, Adrià, 1872-1943 Escenografia Simbolisme (Moviment artístic) Scene painting Symbolism (Art movement) |
| Sumario: | [cat] L’escenografia d’Adrià Gual es comença a desenvolupar en el marc dominant d’un plantejament tradicional vuitcentista de pretensions il·lusionistes i solucions il·lustratives. Es tracta d’uns decorats pintats marcats per un fort eclecticisme entre els estils de la pintura de cavallet del postromanticisme (a partir del 1874) i el realisme (a partir del 1890). En aquest context escenogràfic decadent, els decorats només reiteren un sentit de quadre, pintura de gran format a l’escenari. Adrià Gual, com a artista inquiet i vinculat ideològicament i artísticament a les ambicions regeneracionistes del modernisme, se suma a l’objectiu de construir un nou teatre —i, per tant, una nova escenografia— per a una societat catalana moderna. Va ser en aquests moments quan l’escenografia catalana va passar de ser un element de caràcter il·lustratiu a esdevenir un instrument amb més ambició artística en abandonar els efectes d’il·lusió per atribuir-se l’objectiu d’«il·luminar» L’escenografia simbolista és més que l’acte de materialitzar un espai a través d’estructures o pintures. És l’art de la suggestió, de l’evocació d’imaginaris, per mitjà principalment de llenguatges visuals, però sense excloure’n d’altres com el sonor o l’olfactiu. Aquests imaginaris es desenvolupen en diferents nivells d’ex-pressió del missatge visual i espacial: des de «representativament» fins a «simbòlicament» i «abstractament». L’escenografia modernista d’Adrià Gual significa el trencament amb l’escenografia “quadre”, tradicional e il·lustrativa. La seva concepció de la plàstica escènica és l’inici de l’acció poetitzada moderna i expressiva. L’escenografia simbolista d’Adrià Gual mostra una alternança d’estils visuals en els projectes escenogràfics que il·luminen l’opció «situacional» i l’opció «dramàtica» en els primers drames simbolistes, els diferents processos de conceptualització que es defineixen visualment a causa de la «progressió en el tractament del drama íntim», la configuració del «teatre popular» o «l’abandó gradual del component llegendari» vers l’articulació de la «tragèdia moderna». Aquesta evolució dels processos de concepció dramàtica també es relaciona amb la de l’activitat pictòrica d’Adrià Gual quan, d’una banda, la concepció escènica simbolista basada en la narrativa de situacions en ambients quotidians i pròxims esdevé paral·lela a la pintura simbolista d’anatomia naturalista i, de l’altra, el drama simbolista de suggestió i evocació atmosfèrica intenses que té lloc preferentment a l’entorn d’allò llegendari es retroba en la pintura d’estil més sintètic i desenvolupada al voltant de temes mítics i al·legòrics. Adrià Gual va establir els fonaments teòrics, i els nous objectius, de l’escenografia simbolista, desenvolupats entre 1893 i 1895. De vegades l’escenografia serà per a un teatre simbolista d’aparença realista i d’altres, l’escenografia es projectarà com un dispositiu d’estil simbolicodecoratiu (Blanc i Negre, 1894, i Nocturn. Andante morat, 1895). Així, doncs, en la primera escenografia gualiana hi ha la constatació, d’origen naturalista, que el dispositiu és element transcendent i part indissociable del conjunt escènic, idea que se suma a les teories wagnerianes que cerquen assolir un art escènic total. Gràcies també al concepte d’independència de l’escenografia naturalista, d’espai autònom, s’accedeix a comprendre l’escenografia com a veritat única i particular, a articular-se la idea que el dispositiu —ara ja segons el simbolisme— es pot concebre com a atmosfera ideal, de qualitats íntimes i subjectives. Adrià Gual copsa, de l’escenografia naturalista, la transcendència del dispositiu en l’escenificació i, de l’ideari simbolista, la utilitat expressiva. Posteriorment, aprofundint en l’evolució i la diversificació del processos de conceptualització i projecció escenogràfiques, el plantejament simbolista d’Adrià Gual evolucionarà vers una escenografia d’estratègies modernes, en el sentit que, en lloc d’articular idees a partir d’imatges de sentit al·legòric, l’escenògraf utilitzarà estratègies de caràcter metafòric congruents amb l’escenografia d’avantguarda arreu d’Europa. Per tant, l’escenografia d’Adrià Gual, que s’emmarcava en aquests temps i dins del corrent del teatre simbolista, també resol les noves finalitats en l’escenificació moderna i, en conseqüència, esdevé representativa de la renovació de l’escenografia a Catalunya. |
|---|