| Sumario: | Aquesta tesi presenta un estudi crític sobre la concepció de la Dramatització a Catalunya i, per extensió, a l'Estat espanyol, en el període comprès entre 1917-2007. La metodologia que hem seguit per fer-ho és a través de l'anàlisi d'un corpus ampli de 92 publicacions (llibres i alguns capítols de llibres) que hem seleccionat com a rellevants per a dur a terme el nostre estudi. No serà, però, fins a finals dels anys 60 quan veurem que comencen a ser significatives les publicacions relacionades amb la dramatització o aquelles activitats relacionades amb el teatre a l'escola. Hem usat tres criteris bàsics (a banda d'altres més específics que es comentaran en el seu moment) per delimitar quines serien les publicacions que constituirien la base del corpus teòric-pràctic per a la nostra anàlisi. Es tracta de textos que: 1.Estaven disponibles en les biblioteques que apareixen en el Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya (CCUC) (que inclou també les biblioteques de centres adscrits). 2. Van ser publicats abans de la fi del 2007 3.Estaven disponibles en català o castellà (ja sigui perquè estan escrits originalment en una d'aquestes llengües, ja sigui perquè s'hi van traduir). L'estudi no consisteix en saber en què es basa la docència de la dramatització dels mestres a l'escola però la hipòtesi metodològica que hem adoptat consisteix en considerar que la tasca real dels mestres en aquest terreny, i també la del professorat que els forma (dins el període estudiat), està estretament relacionada amb el corpus teòric-pràctic existent. L'anàlisi dels documents sobre la teoria de la dramatització examinats ens ha permès arribar a conclusions força sorprenents que podem separar i sintetitzar en dos apartats: 1.Sobre el rerefons teatral dominant: La gran majoria dels autors es refereixen, implícitament o explícita, a un model determinat de teatre. Un model centrat, bàsicament, en el teatre tradicional, per tant en la convicció que només existeix un únic tipus de pràctica. 2.Sobre el rerefons pedagògic dominant: Està present, en la majoria dels autors estudiats, una concepció pedagògica de la dramatització que valora, per damunt de tot, la llibertat de l'alumne, l'espontaneïtat i la imaginació. Aquest marc en el que es promulga de ressituar el nen en un ambient de llibertat gairebé absoluta comporta, al nostre entendre, deixar de banda una pedagogia encaminada a desenvolupar la capacitat per assimilar coneixements nous. Relacionat amb els dos punts anteriors, podem detectar que hi ha una tensió entre dues pulsacions o dos pols: per una banda, la voluntat progressista d'usar la dramatització com espai per desenvolupar la llibertat, la creativitat i l'autoafirmació dels infants i, per altra banda, l'assumpció acrítica, i potser també inconscient (i en contra, a vegades, dels plantejaments teòrics explícits que s'han defensat) de trets d'una determinada concepció tradicional del teatre, que justament posa limitacions innecessàries a la llibertat i la creativitat que es pretén promoure. Entenem, al terme de la recerca, que aquest nou coneixement adquirit hauria de permetre orientar una disciplina, una pràctica, uns rituals (i unes rutines) anomenades Dramatització que s'han anat construint per acumulació, per repetició, per còpia més o menys involuntària, sobre la base d'unes premisses ideològiques no sotmeses a cap crítica profunda. Aquesta tesi és un primer pas cap a aquesta necessària revisió crítica del discurs sobre la Dramatització. Fem notar que la nostra anàlisi se centra principalment en el que nosaltres creiem que són les mancances teòriques d'aquest discurs i no tant en posar de manifest les seves aportacions que, de ben segur, han estat altament positives en el sistema educatiu en els darrers cinquanta anys.
|
|---|
