Función cognitiva en adultos con daño cerebral adquirido en fase crónica: relación con la actividad física y el sedentarismo
El dany cerebral adquirit (DCA), principalment els accidents cerebrovasculars (ACV) i el traumatisme cranioencefàlic (TCE), constitueix la primera causa de discapacitat en adults. Les seqüeles del DCA poden persistir anys després de la lesió (fase crònica), amb les conseqüències que això comporta pe...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2022 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/687635 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/687635 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Activitat física Actividad física Physical activity Cognició Cognición Cognition Dany cerebral adquirit Daño cerebral adquirido Acquired brain damage Ciències de la Salut 159.9 |
| Sumario: | El dany cerebral adquirit (DCA), principalment els accidents cerebrovasculars (ACV) i el traumatisme cranioencefàlic (TCE), constitueix la primera causa de discapacitat en adults. Les seqüeles del DCA poden persistir anys després de la lesió (fase crònica), amb les conseqüències que això comporta per al sistema de salut i en l'àmbit personal, familiar, social i econòmic. Les seqüeles més comunes afecten les esferes cognitiva, comunicativa, motora i sensorial. Els tractaments de neurorehabilitació multidisciplinaris compten amb una sòlida evidència, però la seva eficàcia podria potenciar-se amb la combinació d'estratègies addicionals. La recerca en models animals ha posat de manifest que l'exercici físic pot exercir efectes neuroprotectors i neuroreparadors i millorar la funció cognitiva després d'un DCA. A més, tant en població sana com en persones amb dèficits cognitius sembla haver-hi una associació entre la quantitat d'activitat física en la vida quotidiana i la funció cognitiva. Per això, l'exercici i l'activitat física podrien contribuir a la rehabilitació cognitiva en persones amb DCA. El present treball consta de dos estudis. En el primer es va examinar l'evolució de la funció cognitiva i de la qualitat de vida al llarg d'un any, abans i després d'implementar una intervenció supervisada amb exercici físic aeròbic, en una mostra d'adults amb TCE sever en fase crònica. El segon estudi va examinar l'associació entre, d'una banda, la quantitat d'activitat física i sedentarisme, i, de l'altre, la funció cognitiva, la qualitat de vida i la funcionalitat motora en persones amb ACV. A més, es va administrar telerehabilitació cognitiva durant 24 setmanes mitjançant la plataforma NeuronUP. En el primer estudi el programa d'exercici físic supervisat es va associar a un increment de l'activitat física en la vida quotidiana (registrada mitjançant accelerometria). De manera semblant a dades prèvies amb persones amb TCE en fase subaguda, es van trobar correlacions molt baixes entre mesures subjectives (escala de Borg) i objectives (percentatge de freqüència cardíaca de reserva) d'intensitat de l'exercici. El segon estudi es va realitzar amb una mostra de pacients amb ACV en fase crònica durant la pandèmia per Covid-19, i per això no es va poder aplicar cap intervenció presencial. Es van trobar correlacions significatives positives entre el nivell d'activitat física (mitjançant accelerometria) i l'execució de diverses proves cognitives. No obstant això, aquesta associació només era significativa en els pacients més joves (menys de 60 anys). A més, la direcció de l'associació era contrària en homes i dones (en aquestes, sorprenentment, algunes funcions cognitives correlacionaven positivament amb una major proporció de temps sedentari respecte al temps de deambulació). El nivell d'adherència a la telerehabilitació va ser elevat, especialment durant les 12 primeres setmanes d'intervenció i en aquells participants que havien estat rebent rehabilitació presencial abans de la pandèmia. L'estimació subjectiva de temps sedentari i d'activitat física (mitjançant qüestionari) va mostrar una correspondència molt pobra amb el registre d'accelerometria. En tots dos estudis els pacients van experimentar millores en algunes funcions cognitives, encara que el disseny no permet atribuir aquestes millores a les intervencions aplicades. Les dades obtingudes donen suport a la noció que implementar programes per promoure l'activitat física i reduir el sedentarisme podria potenciar els beneficis de la rehabilitació cognitiva en persones amb DCA crònic. No obstant això, és necessari investigar a fons les possibles diferències de sexe/gènere o edat (entre altres factors), amb la finalitat d'adaptar aquests programes de manera més individualitzada en funció d'aquestes diferències. El disseny dels programes també ha de tenir en compte que en persones amb alteracions cognitives associades a DCA les mesures autoinformades d'exercici i activitat física poden resultar poc adequades. |
|---|