Mieloma múltiple
El mieloma múltiple (07) encara és una malaltia incurable. Tot i això, el seu maneig ha canviat considerablement en les dues darreres dècades per l'aparició de quatre noves famílies de fàrmacs: els inhibidors del proteasoma (IP) com el bortezomib, els anomenats immunomoduladors (IMID) com la ta...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2019 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:213628 |
| Acceso en línea: | https://ddd.uab.cat/record/213628 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Mieloma múltiple Trasplantació d'òrgans, teixits, etc |
| Sumario: | El mieloma múltiple (07) encara és una malaltia incurable. Tot i això, el seu maneig ha canviat considerablement en les dues darreres dècades per l'aparició de quatre noves famílies de fàrmacs: els inhibidors del proteasoma (IP) com el bortezomib, els anomenats immunomoduladors (IMID) com la talidomida i la lenalidomida i darrerament els anticossos monoclonals i els limfòcits T amb receptors quimèrics d'antigen (CAR T). Aquests fàrmacs han demostrat eficàcia en combinació amb corticoides i amb alquilants, els agents utilitzats tradicionalment per al tractament del 07, o associats entre ells i actualment tenen indicació en el tractament de la recaiguda i de primera línia en diferents combinacions. Bortezomib, talidomida i lenalidomida s'han incorporat plenament a la pràctica assistencial sense que deixessin d'anar-se aprovant noves combinacions cada vegada d'eficàcia major. En aquest context s'han dut a terme dos estudis retrospectius per avaluat l'impacte de la seqüenciació en el moment d'administrar els nous fàrmacs i els factors que podien preveure una resposta subòptima a esquemes amb alternatives més eficaces. Per garantir l'absència de biaix de selecció en les cohorts s'ha partit del registre de pacients amb 07 del Servei d'Hematologia Clínica de l'Hospital Germans Trias i Pujol i de l'Institut Català d'Oncologia. S'han revisat i registrat totes les dades epidemiològiques, biològiques, de tractament i resposta de tots els pacients i s'han comparat mitjançant estadístics paramètrics i no paramètrics per garantir la comparabilitat entre cohorts. S'han utilitzat les definicions de consens de l'International Myeloma Working Group (IMWG) per definir les variables principals. En el primer treball s'ha comparat la supervivència entre pacients tractats inicialment amb poliquimioterapia i a la recidiva amb IP o IMIDs (89 pacients), i pacients tractats amb IP o IMIDs incoporats a la primera línia (65 pacients). En les nostres cohorts, la incorporació d'IMIDs i IP al tractament de primera línia en pacients fins a 70 anys aporta una major supervivència que el tractament amb poliquimioteràpia seguit de tractament amb IMIDs i IP en el moment de la progressió o recaiguda. En el segon treball ens hem centrat en caracteritzar els pacients que podrien beneficiar-se més de la combinació de lenalidomida i dexametasona en la recaiguda, perquè tot i ser una combinació amb alternatives més eficaces el seu ús actual no és menyspreable. S'ha analitzat la cinètica de resposta al primer cicle i altres covariables de 227 pacients per determinar-ne l'impacte sobre la durada de la resposta i la supervivència global (SG). En la nostra cohort, l'assoliment d'una resposta parcial al primer cicle és la variable que s'associa a major supervivència lliure de progressió (SLP) i s'han identificat altres covariables amb impacte sobre la SLP, com l'antecedent d'una gammapatia monoclonal de significat incert (GMSI). |
|---|