La concordança del verb haver-hi: de Pompeu Fabra a la nova normativa
Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | capítulo de libro |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2022 |
| País: | España |
| Institución: | Varias* (Consorci de Biblioteques Universitáries de Catalunya, Centre de Serveis Científics i Acadèmics de Catalunya) |
| Repositorio: | Recercat. Dipósit de la Recerca de Catalunya |
| OAI Identifier: | oai:recercat.cat:2445/210061 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2445/210061 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Gramàtica Grammar Català Catalan |
| Sumario: | Joan Solà va afirmar de la concordança del verb haver-hi que és «[u] na de les qüestions més espectaculars i més absurdament amoïnoses de tota la nostra història gramatical» (Solà 1994: 304; 1999: 165). Efectivament, un breu repàs al tractament que ha rebut aquesta qüestió en la tradició gramatical catalana en els últims poc més de cent anys, com el que es pot llegir en els primers apartats d’aquest treball, mostra que les gramàtiques que n’han parlat ho han fet sovint, o bé sense tenir un coneixement precís de la construcció que hi ha al darrere, o bé influïdes per una tradició que s’ha sustentat en aquesta falta de coneixement. |
|---|