| Sumario: | Estudis recents posen de manifest que la consolidació de les tuberositats en les hemiartroplàsties implantades per fractura de húmer proximal és el factor anatòmic més determinant en el resultat funcional de les mateixes. En el acte quirúrgic, la manca de referències anatòmiques provocades per la propia fractura condiciona que la implantació aquestes pròtesis sigui sovint imprecisa amb errors alçada. Els canvis en alçada de implant han estat avaluats sota el concepte de produir pinçament en el cas augmentar alçada del component i de debilitar el braç de palanca del deltoides en el cas de disminuir alçada, no han estat però estudiats sota el concepte de que canvis en alçada implantació de la pròtesi condicionen canvis en elongació dels tendons de la còfia rotadora, i per tant, canvis en les tensions de sutura de les tuberositats entre elles i amb la diàfisi, comprometent per tant la seva capacitat de consolidació. Hipòtesi de treball Els canvis en alçada de implant no condicionen variacions en elongació dels muscles de la còfia rotadora que comportin canvis en les tensions de les sutures de les tuberositats a la diàfisi humeral. Objectius 3.2.1 Determinar quina és la tendència alçada en la implantació de les hemiartroplàsties per fractura. 3.2.2 Analitzar quins són els resultats clínics funcionals de les hemiartroplàsties per fractura de húmer proximal segons alçada implantació. 3.2.3 Analitzar quins són els canvis en les tensions entre les sutures de les tuberositats entre elles i amb la diàfisi humeral en canviar alçada de implant en un model estàtic. 3.2.4 Analitzar quins son els canvis en les tensions entre les sutures de les tuberositats entre elles i amb la diàfisi humeral en canviar alçada de implant en un model dinàmic. El treball sobre la influència de la alçada en les hemiartroplàsties per fractura del terç proximal de húmer es composa de tres estudis diferents. En primer lloc es va realitzar un estudi clínic sobre 25 pacients, un segon estudi anatòmic, realitzat al Departament Anatomia de la Universitat Autònoma de Barcelona, en el qual sobre quatre preparacions anatòmiques es va collocar una hemiartroplàstia en diferents posicions alçada, i es van reproduir les sutures, sobre les quals es collocaren unes galgues que mesuraven la tensió que passava per les mateixes en aplicar una força de tracció sobre els tendons del manegot de rotadors (forces de tracció constant a través un mecanisme de manovella). I un tercer estudi que es va realitzar al Centre de Recerca Enginyeria Biomèdica de la Universitat Politècnica de Catalunya, mitjançant un robot dissenyat per a realitzar els moviments de espatlla sobre un fantomas al que se li colloca una hemiartroplàstia en diferents posicions alçada, i amb les mateixes galgues es mesura la tensió en les diferents sutures. Els resultats clínics que hem obtingut en el nostre estudi concorden essencialment amb aquells descrits a la literatura. la hemiartroplàstia en el tractament de les fractures de húmer proximal constitueix un tractament efectiu per a prevenir el dolor. Globalment, el moviment en un alt nombre de casos queda molt reduït, sobre tot elevació anterior, abducció i rotació externa. Des de un punt de vista estàtic, que vindria a ésser representat per la situació de repòs o de immobilització postoperatòria, les sutures realitzades entre les dues tuberositats i entre la tuberositat gran i la diàfisi son les que més a risc estan de trencar, i el seu trencament es el que més en risc posa la capacitat de consolidació de la tuberositat gran. En estudi dinàmic, en analitzar les fases del moviment i els cicles, observem que globalment la sutura que en major nombre ocasions trenca és la que registra el sensor 3, és a dir, la que uneix la tuberositat gran amb la diàfisi, i la configuració en la que trenca en el 100% de casos és la baixa. Conclusions sobre la hipòtesi de treball o conclusions principals Els canvis en alçada del component humeral en les hemiartroplàsties implantades per fractures complexes del húmer proximal condicionen variacions en les tensions de les sutures entre les tuberositats i entre les tuberositats i la diàfisi humeral. Conclusions sobre els objectius o conclusions accessòries 8.2.1 En la implantació de les hemiartroplàsties per fractura del húmer proximal hi ha una tendència a implantar el component humeral en una situació més baixa, comportant un escurçament de la longitud total humeral. 8.2.2. Els resultats clínics funcionals de les hemiartroplàsties implantades per fractura del húmer proximal son pitjors al implantar la pròtesi en una situació més baixa. 8.2.3. En un model estàtic, la sutura a més risc es la que uneix les tuberositats entre si, i el risc de ruptura es major al implantar la pròtesi en una situació més baixa que la anatòmica. 8.2.4. En un model dinàmic es produeix al inici del moviment un fenomen encaix que difereix segons la alçada a la que ha implantat la pròtesi i que comporta canvis en les tensions entre les sutures. 8.2.5. En les diferents fases del moviment (elevació anterior, rotació externa i rotació interna) les tensions entre les sutures varien de manera diferent segons alçada a la qual es deixa el component humeral.
|
|---|
