La recepción de la noción aristotélica de verdad práctica en el pensamiento de Santo Tomás de Aquino: continuidad y desarrollo
La noció de veritat pràctica (ἀλήθεια πρακτική), una de les més interessants de la ètica aristotèlica, ha estat redescoberta en les darreres dècades, sobretot a partir del moviment de rehabilitació de la filosofia pràctica a Alemanya i de la renovació de l'interès pel raonament pràctic als auto...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2021 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/688497 |
| Acceso en línea: | http://hdl.handle.net/10803/688497 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Enteniment pràctic Veritat pràctica Prudència Entendimiento práctico Verdad práctica Prudencia Practical understanding Practical truth Prudence 1 17 |
| Sumario: | La noció de veritat pràctica (ἀλήθεια πρακτική), una de les més interessants de la ètica aristotèlica, ha estat redescoberta en les darreres dècades, sobretot a partir del moviment de rehabilitació de la filosofia pràctica a Alemanya i de la renovació de l'interès pel raonament pràctic als autors de llengua anglesa. Paral·lelament, ha crescut la preocupació per entendre com aquesta noció apareix a les obres de Sant Tomàs d'Aquino —no només al seu Comentari a l'Ètica de Aristòtil sinó també a tot el Corpus Thomisticum— i com s'integra al seu síntesi filosòfica, on concorren altres aportacions del pensament medieval. Aquesta classe especial de veritat, pròpia de l'entesa pràctica, transcendeix en certa manera manera la definició usual d'adaequatio rei et intellectus, ja que tant l'Estagirita com l'Aquinate la conceben com una mena d'adequació de l'intel·lecte i del desig amb vista a una bona acció. Sant Tomàs, en recollir la noció de veritat pràctica proposta a l'Ètica a Nicòmac, no només la concep formalment com a conformes ad appetitum rectum, sinó que a més ubica aquesta conformitat a l'actuar de la prudència, com a hàbit intel·lectual estretament vinculat a la virtut moral, on conflueixen el que és veritable i el que és bo. L´objectiu d´aquesta tesi és analitzar la recepció de la noció aristotèlica de veritat pràctica en el pensament de Sant Tomàs, destacant en aquesta recepció dos aspectes principals: el primer és el de la continuïtat entre els dos autors amb respecte a la comprensió que tenen de la veritat pràctica, en el sentit que es preserven els elements essencials que caracteritzen aquesta classe peculiar de debò; i el segon, el d'un desenvolupament important d'aquesta noció en el pensament del Aquinate, que no només aclareix els elements obscurs o incipients de l'exposició de l'Estagireta, sinó que introdueix en la reflexió les aportacions de la filosofia medieval i així mateix de la teologia moral. |
|---|