Joan Ponç: Aproximació crítica al seu imaginari pictòric
L'aproximació crítica a l'imaginari de Joan Ponç (1927- -1984) s'ha realitzat des de dues premisses bàsiques: l'interès intrínsec de les seves creacions i la possibilitat d'aprofundir en el coneixement d'un context artístic marcat per la fi de la segona guerra mundial i...
| Autor: | |
|---|---|
| Formato: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2015 |
| País: | España |
| Recursos: | Universitat Autònoma de Barcelona |
| Repositorio: | Dipòsit Digital de Documents de la UAB |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:ddd.uab.cat:137906 |
| Acesso em linha: | https://ddd.uab.cat/record/137906 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Joan Ponç Grotesc Grotesque Pintura catalana Catalan painting |
| Resumo: | L'aproximació crítica a l'imaginari de Joan Ponç (1927- -1984) s'ha realitzat des de dues premisses bàsiques: l'interès intrínsec de les seves creacions i la possibilitat d'aprofundir en el coneixement d'un context artístic marcat per la fi de la segona guerra mundial i els estralls de la guerra civil. La peculiaritat del llenguatge plàstic i el posicionament estètic d'aquest creador s'han estudiat a partir de tres tipus de materials: la historiografia artística, l'autobiografia de l'artista i la seva obra. L'anàlisi que s'ha portat a terme ha permès inserir- -lo en un entorn artístic dominat per l'arrelament d'un art refractari a la innovació i entre la minoria que des de finals de la dècada de 1940 sentia un interès renovat per les avantguardes internacionals. La filiació amb l'art avançat, però, es va esvair quan va prendre força l'informalisme i Ponç va optar per seguir un sistema de treball que el distanciava d'aquest isme. La seva fidelitat a la pintura a l'oli i al dibuix va condicionar les interpretacions posteriors de la seva obra i va comportar que fos llegida com a extemporània. El relat construït per la crítica es va enriquir amb l'autobiografia de l'artista publicada per primera vegada el 1965. Una narració del jo on Ponç va articular en paral·lel un discurs sobre el seu periple vital i artístic, i va detallar els seus referents artístics: El Greco, Ramon Rogent, Joan Miró i Paul Cézanne. A partir del diàleg i la comparació entre aquests relats i les seves obres s'assoleix una millor comprensió dels seus mecanismes creatius i es defineixen les peculiaritats del seu llenguatge plàstic. La seva obra posa de manifest el seu afany de transcendir el món de les aparences i de portar a terme una experimentació formal que no posi en risc la pintura. Un camí creatiu on progressivament la geometria agafa un protagonisme més gran i conflueix amb un imaginari que s'alimenta de tradicions ancestrals. La unió d'elements aparentment contradictoris, la racionalitat de la geometria i la fantasia, esdevenen claus per conduir- -nos a un concepte que defineix el seu art amb tota la seva complexitat sense desdibuixar- -lo: el grotesc. |
|---|