Les zones educatives com a espais de governança escolar i col·laboració docent: del treball en xarxa a la corresponsabilitat
[cat] Els centres educatius s’enfronten a reptes educatius cada cop més complexos. Qüestions com la creixent pobresa infantil, els fluxos migratoris, la gentrificació urbana o la digitalització incideixen directament en el dia a dia dels centres educatius i estan estretament vincul...
| Autores: | , , , |
|---|---|
| Formato: | artículo |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Recursos: | Universidad de las Islas Baleares |
| Repositorio: | Biblioteca Digital de les Illes Balears |
| OAI Identifier: | anuariEducacio:anuariEducacio_2025p018 |
| Acesso em linha: | http://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/oai-site/collect/anuariEducacio/index/assoc/anuariEd/ucacio_2/025p018.dir/anuariEducacio_2025p018.pdf http://ibdigital.uib.es/greenstone/library/collection/anuariEducacio/document/anuariEducacio_2025p018 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palavra-chave: | Study and teaching -- Spain -- Balearic Islands Education -- Spain -- Balearic Islands |
| Resumo: | [cat] Els centres educatius s’enfronten a reptes educatius cada cop més complexos. Qüestions com la creixent pobresa infantil, els fluxos migratoris, la gentrificació urbana o la digitalització incideixen directament en el dia a dia dels centres educatius i estan estretament vinculades a la persistència de desigualtats en les oportunitats educatives, així com a l’abandonament escolar i altres expressions de vulnerabilitat educativa. Es tracta de problemàtiques amb una forta dimensió estructural i territorial, que requereixen respostes col·lectives i coordinades més enllà de l’àmbit escolar. Les polítiques centrades en l’autonomia escolar han permès avançar cap a una educació més adaptada a l’entorn i han reforçat la capacitat de presa de decisions dins dels centres educatius. No obstant això, l’evidència acumulada en els darrers anys mostra que aquest model és insuficient per afrontar reptes estructurals com la millora de l’equitat, la inclusió o l’assoliment d’aprenentatges profunds en contextos socialment desafavorits. Aquestes limitacions han generat, especialment en els centres situats en entorns de major vulnerabilitat, una sensació d’aïllament institucional i de desprotecció, així com una major desigualtat i fragmentació en l’oferta educativa (Ferrer-Esteban et al., 2025). En aquest context, s’ha generalitzat un consens entorn a la idea que els centres educatius no poden, per si sols, donar resposta als múltiples reptes que avui afronten els sistemes educatius, els quals tenen una naturalesa sistèmica i requereixen mecanismes de cooperació i coordinació sostinguda entre múltiples agents socials i educatius. Davant d’aquesta realitat, diversos països estan explorant models alternatius de governança territorial, centrats en la col·laboració a escala de zones educatives (Carrasco-Aguilar et al., 2024; Abrantes, 2011; Armstrong et al., 2021). Aquestes zones són concebudes com a unitats territorials delimitades —ja sigui un barri, un districte o una àrea configurada segons criteris ad hoc— dins de les quals diversos centres educatius, administracions públiques i agents socials i comunitaris col·laboren per donar resposta a necessitats compartides i impulsar projectes educatius més contextualitzats. La zona educativa esdevé així un espai de governança compartida, orientat a abordar reptes estructurals, coordinar múltiples actuacions educatives i socials de manera integrada, i canalitzar de manera més efectiva el suport a docents i escoles. Aquestes estratègies parteixen de principis com la corresponsabilitat institucional, la proximitat operativa i la capacitat adaptativa, i només poden desplegar-se plenament si es connecten amb altres polítiques sectorials (com la salut, els serveis socials o la cultura) en una lògica intersectorial i territorialitzada (Janssens i Ehren, 2016; MacNeil et al., 2023). |
|---|