Sostenibilitat, participació i educació: les concepcions del món i de la tecnociència en la transformació dels conflictes socioambientals. Una aproximació metodològica per al desenvolupament de capacitats de sostenibilitat activa des de l'aprenentatge de la tecnologia
L'ésser humà sempre ha estat en contínua interacció amb el seu medi, una interacció que no ha estat exempta de tensions. Des de l'antiguitat diversos registres mostren en diverses societats la consciència de la interdependència entre les societats humanes i el medi natural en què es troben...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Fecha de publicación: | 2010 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) |
| Repositorio: | UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:upcommons.upc.edu:2117/93140 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2117/93140 https://dx.doi.org/10.5821/dissertation-2117-93140 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Ensenyament tècnic Participació (Filosofia) Desenvolupament sostenible Àrees temàtiques de la UPC::Ensenyament i aprenentatge |
| Sumario: | L'ésser humà sempre ha estat en contínua interacció amb el seu medi, una interacció que no ha estat exempta de tensions. Des de l'antiguitat diversos registres mostren en diverses societats la consciència de la interdependència entre les societats humanes i el medi natural en què es troben, que habitualment es tradueix en un interès pragmàtic per conservar l'entorn de què depenen per a la seva supervivència. En el moment actual, aquestes interaccions de les societats humanes amb el seu ambient impliquen per primera vegada canvis globals, persistents en el temps i estesos en l'espai, i que no afecten només als pobladors de les regions on es produeixen. Mentre que en les societats preindustrials l'impacte ambiental estava restringit fonamentalment a l'àmbit local, en les societats industrials les conseqüències de la pressió sobre el medi ambient creixen exponencialment i depassen la localitat per assolir dimensions globals. <br/>El conflicte socioambiental és un element central en la interacció entre les societats i el seu entorn, sent una de les forces principals que intervenen en el desequilibri dinàmic propi del sistema socioambiental. Els conflictes socioambientals es manifesten per tensions entre diferents actors amb interessos materials i/o ideals que són excloents entre sí en l'entorn socioambiental (entès com a sistema), és a dir que aquests interessos no es poden donar de forma simultània. Es tracta de processos que tenen un desenvolupament temporal en l'àmbit públic i que poden ser analitzats en termes de cicles o sèries de cicles, amb un inici, un desenvolupament i un tancament, que pot ser parcial o total, i que al·ludeixen a una dinàmica d'oposició, controvèrsia, disputa o protesta d'actors. La complexitat del sistema socioambiental fa que sovint les dinàmiques dels interessos d'un o més actors entrin en contradicció per conseqüències no previstes per cap dels actors. <br/>Les idees sobre la posició de l'home en el món i sobre la naturalesa mateixa han condicionat històricament els conflictes socioambientals. En aquest sentit, el canvi cosmovisional introduït pel moviment científic a partir del segle xv ha tingut una influència notable en l'evolució de les interaccions entre les societats modernes i el seu entorn, separant conceptualment l'home de la natura, el que és objectiu d'allò que és subjectiu. En la concepció moderna del món, l'home pot dominar la naturalesa per al seu benestar mitjançant la racionalitat, el mètode i el càlcul. Al mateix temps, curiosament, la gènesi de la idea de progrés presenta una profunda motivació i rerefons religiosos. En el pensament d'autors tan influents com Bacon s'estableix un vincle nou entre la idea de progrés i la de redempció. L'entusiasme dels intel·lectuals occidentals per la Weltbildung moderna arriba a voler traslladar les receptes de la lògica industrial als problemes socials. En la nova cosmovisió, els problemes de la societat ja no depenen de la seva fidelitat a la llei divina, sinó de l'eficàcia i l'eficiència de l'organització social industrialitzada, es veu la natura com un objecte que ha de ser dominat i apareix la tecnocràcia com a resultat de l'aplicació de la nova lògica tecnocientífica a l'organització social. <br/>Seguint l'argument de Weber podem dir que l'augment exponencial dels impactes socioambientals que es constata durant els últims tres segles ha estat el resultat d'accions «impulsades per la dinàmica d'interessos» ―d'un nombre creixent d'individus―, que han estat orientades segons la imatge moderna del món ―favorable a la dominació de la natura― i que han estat mediatitzades per una tecnologia amb una creixent capacitat de transformació de l'entorn. En els darrers tres-cents anys, la idea de progrés il·limitat ha tingut una influència considerable en l'evolució dels models socioeconòmics predominants i en l'evolució de la tecnologia mateixa. Actualment, els sistemes socioeconòmics es basen en un consum creixent de matèries i energia, i el consumisme s'ha integrat com referent important en la vida quotidiana de cada cop més ciutadans en més països. Les conseqüències de l'augment de la producció industrial i de les pautes de consum des del fordisme són a la base de la gran majoria de conflictes socioambientals actuals. <br/>En les últimes dècades, la noció de sostenibilitat s'ha incorporat al conjunt d'imatges presents en la societat sobre el món i sobre les seves capacitats per satisfer les necessitats humanes. La noció d'insostenibilitat, present en la literatura des de Malthus i Ricardo, està basada en la projecció al futur de l'impacte ambiental de les activitats humanes en un moment concret i en la impossibilitat de mantenir-lo tal com és de manera indefinida. La sostenibilitat es defineix originalment en l'informe Brundtland com la característica que ha de tenir una societat per cobrir les necessitats actuals de les persones que la formen sense comprometre la capacitat de les generacions futures per cobrir les seves pròpies necessitats. En estudiar el seu significat actual, observem que la noció de sostenibilitat ha perdut en l'ús comú una definició concreta des de la publicació de l'informe Brundtland i ha esdevingut un terme plàstic (plastic word) amb més de tres-centes definicions amb significats diferents. Tanmateix, podem entendre la sostenibilitat com una noció utòpica que marca una direcció sobre la qual avançar, tan necessària com les idees de democràcia i justícia en el context socioambiental actual. Així, la sostenibilitat no consisteix en un estadi, sinó que, com els termes com democràcia o justícia, consisteix alhora un horitzó i una pràctica quotidiana, orientats cap a l'anàlisi dels conflictes socioambientals i cap a la seva transformació, a fi i efecte de garantir la satisfacció de les necessitats de les generacions actuals i futures. La sostenibilitat, doncs, és un concepte en construcció entorn de la cerca complexa de la satisfacció de les necessitats humanes en un context ecològic de dinamisme estabilitzat, és a dir que pugui ser durable en el temps. <br/>A mesura que ha avançat el procés d'industrialització, en les diferents regions del món s'observa un augment de la preocupació per la seguretat de les noves condicions industrials i els seus efectes sobre la salut. En la Weltbildung predominant en la societat industrial es considera que els riscos són controlables i que aquests tenen unes conseqüències delimitables espacialment i socialment. Aquesta cosmovisió es posa en qüestió a partir de les contradiccions que suposen els efectes secundaris no previstos de les aplicacions tecnocientífiques, que poden convertir-se en una font generadora de nous riscos. En les últimes dècades, des de diverses posicions s'assenyala l'emergència d'una cultura o societat del risc estretament vinculada al desenvolupament de la tecnociència contemporània i a una inadequada gestió dels seus riscos ambientals i socials. Així mateix, la idea moderna d'expert científic entra en qüestionament quan es posen de manifest la incertesa i la complexitat de les interaccions entre tecnociència, societat i medi ambient. <br/>Les característiques dels conflictes socioambientals actuals condueixen a un replantejament del paper de la participació ciutadana en la transformació d'aquests conflictes. En els conflictes socioambientals actuals que impliquen un alt nivell de complexitat i d'incertesa i una pluralitat de perspectives legítimes, la participació sovint representa una necessitat tècnica i política per a la identificació de solucions i per a la seva posada en marxa. Parlem d'un component «passiu» de la participació quan les actuacions de la ciutadania es limiten a adequar-se al canvi d'hàbits planificat des de les institucions. Per una altra banda, hi ha processos que necessiten incorporar una participació activa i creativa, i per tant conscient, i que són fonamentals per al desenvolupament de la sostenibilitat: com la presa de decisions, la cerca activa d'informació, l'elaboració de materials docents, etc. En la dimensió "activa" de participació per a la sostenibilitat, o sostenibilitat activa, podem diferenciar sis tipus de processos: la informació, la comunicació, la consulta, la deliberació, la presa de decisions i l'acció creativa. Entenem la participació com una pràctica que pot integrar diferents expressions, relacionades entre elles però no sotmeses a una escala jeràrquica ni consecutiva<br/><br/>La incorporació formal de la ciutadania en la transformació dels conflictes socioambientals requereix un canvi progressiu en la cultura participativa local, tant des de la banda de les institucions com des de la mateixa ciutadania. En els casos de crisis o conflictes socioambientals aguts, sovint s'han de desenvolupar processos participatius de manera urgent. En els casos en què la cultura de participació ciutadana (des de la banda institucional i/o de la ciutadana) és feble o no s'ha desenvolupat, la resolució de la crisi tindrà dificultats per ser satisfactòria i duradora en el temps. Identifiquem tres aspectes que cal conjugar perquè els diferents satisfactors sinèrgics de la participació puguin desenvolupar-se: 1) les capacitats necessàries per a la participació activa, 2) un marc normatiu que permeti suficientment la participació, i 3) la presència d'elements catalitzadors de la participació en els seus diferents modes (informació, comunicació, consulta, deliberació, presa de decisions i acció creativa). <br/>Durant la recerca observem que l'ús de les noves tecnologies d'informació i comunicació pot tenir un paper important en ampliar els espais d'informació, comunicació, consulta, deliberació, presa de decisions i acció creativa que poden ser aplicats a la transformació positiva dels conflictes socioambientals. En el procés d'alfabetització digital, com en l'alfabetització lectoescriptora, es reprodueix o transforma una visió del món i és un espai propici per al desenvolupament de capacitats de sostenibilitat activa. <br/>Constatem que la metodologia d'aprenentatge de les eines informàtiques que s'ha consolidat en la nostra recerca al llarg de les iteracions de reflexió-acció és significativa, dialògica i interconnectada: <br/>- Relació entre l'objecte i el context: Interconnectada. La metodologia relaciona l'objecte de l'aprenentatge (les eines informàtiques) amb el seu context, amb el que podríem anomenar ecosistema tecnològic: els impactes de l'objecte sobre el context local/global, les implicacions de la tecnologia en els problemes del barri i les seves possibles solucions, els seus diferents usos i les oportunitats/amenaces que aquests ofereixen, els contextos de significat on s'ha desenvolupat la tecnologia i en els que s'usa, etc. Observem que la vinculació de l'objecte d'estudi, el «text» digital, dins del seu context, posant de manifest els lligams que la tecnologia digital té amb la societat, amb la realitat actual (tant local com global) facilita l'alfabetització digital així com el desenvolupament de capacitats de sostenibilitat activa. D'aquesta manera, l'aprenentatge afavoreix el desenvolupament d'un coneixement i una mirada complexa que visibilitza les interrelacions dels diferents aspectes socials i tecnològics, i que és indispensable per la generació d'un nou context de significat en què pugui tenir lloc la construcció de la sostenibilitat des de la participació activa. <br/>- Relació entre l'objecte i el subjecte: Significativa. La metodologia afavoreix la motivació i l'apropiació de l'aprenentatge, la construcció de coneixements significatius pel subjecte de l'aprenentatge. Els elements i l'univers vocabular de l'aprenentatge es desenvolupen des dels coneixements previs del subjecte i els seus interessos. El subjecte dibuixa el seu recorregut d'aprenentatge, desenvolupa la seva autonomia en el procés, decideix què vol aprendre des de les seves expectatives inicials i els nous interessos que apareixen al llarg del procés. L'autonomia i la significativitat faciliten que els participants integrin la «lectura» de la tecnologia dins l'entreteixit de la seva cultura, i des d'aquí poder orientar les seves accions «d'escriptura», de transformació, usant els nous coneixements. <br/>- Relació entre els subjectes: Dialògica. La metodologia crea espais de comunicació argumentativa que desenvolupen capacitats per a la participació i el diàleg horitzontal, així com un augment de la confiança en els processos de participació dins de l'aula (com a part de l'aprenentatge), però també fora de l'aula (com a via de millorar els problemes del barri/municipi). Es fomenta l'aprenentatge des de l'intercanvi de coneixements, la discussió, el debat entorn de la dimensió social/cultural de la tecnologia, entorn les seves implicacions per la cultura dels participants i dels seus usos per la comunicació/deliberació sobre els aspectes del barri que preocupen als participants. <br/><br/>En la nostra societat els conflictes socioambientals són cada vegada més complexos i introdueixen elements no tradicionals que requereixen participació ciutadana per a la seva transformació. L'educació, reproductora/creadora de nous significats, pot facilitar la comprensió de la sostenibilitat i el desenvolupament de capacitats de sostenibilitat activa, i contribuir, així, a la transformació positiva dels conflictes socioambientals. Des d'una vocació transdisciplinar, aquesta treball pretén ser una aportació teòrica-pràctica a la comprensió de la sostenibilitat i dels conflictes socioambientals actuals, així com del paper de la participació ciutadana i dels processos d'ensenyament-aprenentatge en la seva transformació. En el transcurs d'aquest treball s'han enllaçat un gran nombre de dimensions i observat diversos límits de la recerca que poden oferir possibilitats de futur en la investigació posterior. |
|---|