La revolució de l’habitatge a les perifèries obreres i populars. Nou barris 1939-1980
L’habitatge va ser protagonista absolut de la revolucionària formació i transformació del paisatge de les perifèries populars durant el franquisme. Per la seva magnitud i per la seva incidència a les principals ciutats espanyoles, el tema ha estat objecte d’un bon nombre d’estudis, però gairebé semp...
| Autores: | , , , , |
|---|---|
| Tipo de recurso: | libro |
| Fecha de publicación: | 2021 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) |
| Repositorio: | UPCommons. Portal del coneixement obert de la UPC |
| Idioma: | catalán |
| OAI Identifier: | oai:upcommons.upc.edu:2117/356937 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/2117/356937 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Dwellings Habitatge Barcelona Segle XX Tinença Moviments veïnals Polígons Densificació Auto-construcció Habitatges---Barcelona Àrees temàtiques de la UPC::Arquitectura::Tipologies d'edificis::Habitatges |
| Sumario: | L’habitatge va ser protagonista absolut de la revolucionària formació i transformació del paisatge de les perifèries populars durant el franquisme. Per la seva magnitud i per la seva incidència a les principals ciutats espanyoles, el tema ha estat objecte d’un bon nombre d’estudis, però gairebé sempre amb aproximacions marcades pel seu caràcter sectorial. Aquests estudis s’han interessat fonamentalment pel sector de la construcció, per les circumstàncies de la producció immobiliària, per la gestió urbanística, per l’impacte morfològic de les grans operacions d’habitatge massiu o per la seva incidència en la reformulació dels nous programes i formes arquitectòniques. En aquest treball hem volgut estudiar la revolució residencial de les perifèries obreres des d’un punt de vista deliberadament ampli i relacional. Perquè l’habitatge no és només un producte immobiliari, actiu d’un mercat responsable de l’explosiu creixement urbà; no és tampoc la mera agrupació de tipus de cases, o definidor de processos urbanístics que el temps distingeix com diferents formes de creixement: processos d’autoconstrucció, formació de polígons d’habitatge massiu o l’espectacular procés de densificació dels teixits urbans anteriors. És també materialitat en relació canviant amb les infraestructures i xarxes tècniques que el connecten amb la ciutat: xarxes d’aigua i clavegueram principalment. L’habitatge comporta també un altre tipus de relacions que no s’han volgut passar per alt. I la de com s’hi viu, des de la superfície útil de l’habitatge i la seva organització amb el nombre dels seus usuaris i usuàries, i el tipus de família que el va habitant. Com els espais es van tipificant i transformant i, alhora, els que els habiten van alterant la disposició del seu mobiliari, electrodomèstics i objectes íntims. L’habitatge és també la relació que la família usuària estableix amb la seva casa a través del tipus de tinença, amb el que suposa de revolucionari l’accés massiu a la propietat des de 1960. L’habitatge és finalment la relació de veïnatge que cada casa crea amb les més properes a través de tot tipus de lligams i trobades de sociabilitat primària com els espais del festeig dels més joves; o la relació amb les escoles del barri on assisteixen nens i nenes; amb les establiments d’alimentació o els bars on es troben homes i dones; o els llocs d’oci com cinemes o petits camps de futbol. Canvis que en aquell moment es multipliquen i transformen finalment les aïllades i oblidades perifèries suburbials de 1950 en autèntics barris molt més connectats i articulats, que adquireixen un protagonisme inesperat a finals del franquisme. Per a aquesta recerca essencialment relacional, calia adoptar un estudi de cas que permetés una anàlisi densa i ben documentada. Després d’examinar en grans línies la transformació de Barcelona durant el període, l’actual districte de Nou Barris en ha semblat el que reunia les millors condicions per a aquest estudi. |
|---|