Mythographus Homericus: estudi i edició comentada
Sota la denominació de Mythographus Homericus la literatura papirològica especialitzada ha anat aplegant una sèrie de fragments papiracis que coincideixen parcialment amb segments de text d'alguns escolis a Homer, principalment del corpus dels escolis menors (Scholia Minora), també anomenats es...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis doctoral |
| Estado: | Versión publicada |
| Fecha de publicación: | 2007 |
| País: | España |
| Institución: | CBUC, CESCA |
| Repositorio: | TDR. Tesis Doctorales en Red |
| OAI Identifier: | oai:www.tdx.cat:10803/5546 |
| Acceso en línea: | http://www.tdx.cat/TDX-1031107-164347 http://hdl.handle.net/10803/5546 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | Mitografia Mitologia Homer Ciències Humanes 8 |
| Sumario: | Sota la denominació de Mythographus Homericus la literatura papirològica especialitzada ha anat aplegant una sèrie de fragments papiracis que coincideixen parcialment amb segments de text d'alguns escolis a Homer, principalment del corpus dels escolis menors (Scholia Minora), també anomenats escolis D arran de l'atribució errònia al gramàtic tardohel·lenístic Dídim. <br/>Aquesta col·lecció de testimonis presenta un seguit de característiques formals i de contingut que els confereixen una innegable coherència i unitat.<br/>Abans de la publicació de tots aquests testimonis papiracis ja Johannes Panzer va postular la pertinença de tot o bona part del material mitogràfic, les anomenades historiae fabulares que es detecten en els escolis D i altres corpora escoliogràfics, a una única obra perduda. Fou precisament Panzer qui encunyà la denominació de Mythographus Homericus per a aquest arquètip. La idea fou recuperada per Pfeiffer els anys trenta del segle passat, qui posà en relació la tesi de Panzer amb la col·lecció de papirs mitogràfics dependents de lemmata homèrics, i consagrà la denominació de Mythographus Homericus per a tots aquells fragments papiracis que presenten les mateixes característiques i que ofereixen coincidències irrefutables amb les parts mitogràfiques dels escolis menors a Homer. La tesi de Panzer fou, doncs, confirmada per la papirologia: la part mitogràfica dels escolis menors a Homer circulà entre els segles I i V de la nostra era de forma independent. El manuscrit més antic dels escolis menors és del s. IX: deduïm, doncs, que el text del Mythographus Homericus fou interpolat entre tot aquest material en època bizantina.<br/>El Mythographus Homericus és, doncs, una obra mitogràfica redactada sota la forma d'un hypomnema o comentari sota lemmata; aquests lemmata són citacions homèriques que suscitaren expansions narratives per part de l'eventual redactor. Aquesta obra s'ha perdut, però ha deixat prou traces com per a intentar-ne una reconstrucció, ni que sigui parcial, a partir d'una tasca de buidat dels corpora escoliogràfics i el seu acarament amb els testimonis sobre papir.<br/>Aquest treball de tesi parteix, doncs, d'aquest buidat i acarament, i té com a finalitat la reconstrucció, fins a la mesura del que ens permet el material de què disposem, de l'obra arquetípica. Una compilació de la totalitat del material i un estudi sistemàtic fonamentat en la crítica interna han possibilitat l'edició del text. El comentari mitogràfic complementa l'estudi i l'edició des d'una òptica de crítica externa.<br/>Com a resultat de tot aquest estudi sistemàtic fet sobre el text restituït podem oferir unes conclusions que constitueixen el punt fonamental de la nostra tesi:<br/>En primer lloc, el corpus aplegat i analitzat no sembla obra d'un únic autor, ateses algunes incoherències i repeticions. Ara bé, això no significa que sigui fruit d'un al·luvió fortuït d'aportacions capricioses de les múltiples mans per les quals ha anat passant el text. Molts elements certifiquen una clara unitat del corpus; si bé l'autoria sembla múltiple, els objectius i mètodes són únics i compartits. Hi ha, doncs, una innegable voluntat de coherència interna que, sens dubte, delata una tasca col·legial.<br/>En segon lloc, i arran d'una lectura més en profunditat, hom pot afirmar que el corpus en el seu conjunt és fruit d'una fusió entre dues tradicions: són les que hem denominat tradició A (Mythographus Homericus I) i B (Mythographus Homericus II). El criteri per a l'adscripció de cada historia fabularis a una o altra tradició ha estat fonamentalment la diferència d'objectius: si bé la tradició més antiga sembla contenir un element indubtablement exegètic i té per objecte aclarir determinats passatges homèrics, la tradició adventícia i superposada és una mera floritura erudita. La tradició A presenta una vinculació força estreta entre el lemma homèric i la historia narrada, condicionada per l'afany exegètic; la tradició B empra el lemma com a pur pretext per a introduir llegendes fundacionals, etiologies i etimologies basades en mites; és, doncs, una obra mitogràfica stricto sensu que s'adiu plenament als gustos tardohel·lenístics decadents. Mentre que la tradició A no s'entén si no és com a lectura paral·lela al text homèric, la tradició B sembla destinada a una lectura independent del text homèric, amb un interès per se. Els lemmata homèrics hi apareixen com un simple recurs compilatori que s'empra com a criteri per a aplegar i juxtaposar mites ben diversos. |
|---|