El desig: Erotisme i sexualitat en relació al capitalisme neoliberal
Aquest treball de final de màster reflexiona sobre com el capitalisme neoliberal ha colonitzat el desig, l’erotisme i la sexualitat, transformant-los en funcions rendibles dins l’economia afectiva i emocional. Lluny de concebre el desig com una mancança a satisfer, s’aposta aquí per entendre’l com u...
| Autor: | |
|---|---|
| Tipo de recurso: | tesis de maestría |
| Fecha de publicación: | 2025 |
| País: | España |
| Institución: | Universitat Oberta de Catalunya (UOC) |
| Repositorio: | O2, repositorio institucional de la UOC |
| OAI Identifier: | oai:openaccess.uoc.edu:10609/153526 |
| Acceso en línea: | https://hdl.handle.net/10609/153526 |
| Access Level: | acceso abierto |
| Palabra clave: | desig erotisme capitalisme subjectivitat |
| Sumario: | Aquest treball de final de màster reflexiona sobre com el capitalisme neoliberal ha colonitzat el desig, l’erotisme i la sexualitat, transformant-los en funcions rendibles dins l’economia afectiva i emocional. Lluny de concebre el desig com una mancança a satisfer, s’aposta aquí per entendre’l com una força vital, creativa i relacional, capaç de produir mons. L’anàlisi es desplega en tres eixos: temps, funció i intimitat. Pel que fa al temps, s’explora com l’acceleració neoliberal erosiona els ritmes del cos i buida el desig de misteri, imposant una lògica d’immediatesa i rendiment que redueix l’erotisme a un consum accelerat. En relació amb la funció, el desig és capturat per la cultura del benestar i les tecnologies emocionals, convertit en eina d’autooptimització, fet que erosiona la relació amb l’alteritat. I pel que fa a la intimitat, es qüestiona la hipervisibilitat contemporània, on el cos esdevé interfície pública i moneda d’intercanvi, exposat a una governabilitat emocional cada cop més subtil. Davant d’aquest escenari, l’assaig defensa la necessitat de reapropiar-nos del desig com a espai d’invenció i resistència. Es reivindica l’erotisme inútil, el dret a la pausa, la imaginació com a força política i la possibilitat de relacions menys capturades per la lògica del valor. El desig s’entén aquí com una pràctica d’atenció i de presència, capaç d’obrir escletxes de regeneració simbòlica i afectiva. Recuperar-ne la dimensió no funcional és també un gest de rebel·lia: una aposta per mons més habitables i radicalment més vius. |
|---|